dijous, 10 de novembre del 2011

LA MITJA LA CORREREM PER TU I PER TANTS ALTRES

LA  MITJA LA FAREM PEL TOTI, PERÒ TAMBÉ PER TOTS AQUELLS QUE ENS HAN DEIXAT

Granollers a 21 de setembre del 2011

Havia de ser una mitja més, una de tantes, una qualsevol. Un nou esforç de superació, una prova més de la capacitat de resistència, del compromís envers un objectiu, desafiament a la voluntat davant un repte més. Kilòmetres d’esperança abans del dia, dies previs d’hores de patiment o diversió segons el dia, distancies fetes per fer la distancia. Uns 21, xifra màgica d’il·lusions, que volíem ignorar que serien mancats d’il·lusió.
El 16 d’agost ho va canviar tot. Ens va deixar, no ho havia de fer, ja en tenia prou, era lògica la retirada. Es va acabar la cursa més difícil d’en Toti, el company del recorregut dels anys. El llibre vital de l’amic tancat abans de l’hora prevista, una vida trencada massa aviat. Una lluita de més de 21 Km, una guerra de molt més d’una hora i quaranta, un esforç superior al necessari per córrer, de dificultat màxima. Córrer per acabar parat davant la desmesurada agressivitat de la malaltia. Creuar la línia d’arribada per no tornar a posar-se les sabatilles desgastades per tanta fricció. Una carrera de rival massa fort, rivalitat finalment perduda.
Durant aquest temps, metres i metres de companyonia, de conversació sonora primer, silenciosa més tard, finalment muda. Mirades de complicitat davant la dificultat de la cursa, abraçades solidaries amb la intuïció d’un avançament, desencís al reduir la velocitat de la progressió, llàgrimes davant l’abandonament, plors múltiples per no haver arribat al final desitjat. Impossibilitat de tornar-ho a provar el proper any.
Ara, la Mitja de Granollers 2012, ja no serà com les altres, però retrobem la il·lusió amb la iniciativa engegada per uns quants, que ha de ser d’uns molts, de tots. Els “21 els correm per tu TOTI” ha de significar l’aplec davant el seu record. Un esforç, però, que cadascú pot aprofitar per dedicar-lo a aquells que ens han deixat. Un homenatge per un, que s’ha de fer per molts, que es pot fer per qualsevol. Un missatge en què qui no coneixia en Toti hi pot posar un altre nom, el del seu particular record.
Aquest any la Mitja l’haurem de córrer sense ell, la farem per ell, el tindrem  present durant el recorregut i l’acabarem amb ell. S’ho mereix, ens ho mereixem. Creuarem l’arribada, mirarem amunt i aixecarem els dits, les mans o els braços en senyal d’una victòria que se’ns va negar físicament però que afirmarem amb el record. Saltarem, pararem, ens agenollarem o simplement traspassarem el final esgotats i sense força per fer res. Tancarem els ulls i el veurem somrient, com sempre, agraint que li hàgim fet creuar la cinta final.
Tant és si fas els 21 o els 5, si la corres o la veus córrer, si trepitjaràs amb velocitat l’asfalt o estaràs quiet a les voreres. Tots ens podrem posar una camiseta en el seu record i col·laborar, amb el preu simbòlic de la mateixa, a lluitar contra el càncer.



Esquela


LECTURA DE COMIAT

Granollers a 17 d'Agost del 2011
Església de Granollers 17:20

Benvolgut Déu, espero què escoltis aquesta carta amb atenció,

Sóc plenament conscient de ser a casa teva per això, tot i la tristesa, la impotència i la ràbia que ara m’envaeix, seré el més respectuós possible en les meves paraules.
Un, que es considera creient, sap que TU ens donés a cadascú el llibre de la vida. Llibres per obrir i plens de pàgines buides què nosaltres, i els nostres, hem d’anar omplint amb el temps. En elles, a poc a poc, queden reflectides il·lusions, experiències, records, alegries i tristeses. Hi escrivim imatges, destaquem dies, dibuixem moments i posem, sobretot, paraules a les esperances. Un dia qualsevol, inexorablement, també redactem el punt i final.
Ara bé, suposo que ets conscient que el d’en Jordi no era hora de tancar-lo. En ell quedava molt per escriure, molt per viure.
Estic tremendament decebut. Des de fa mesos confiava en la teva omnipotència o si més no en la capacitat que ens has donat als humans per superar els entrebancs. I les dos coses han fallat. Ens ha guanyat i el que és pitjor s’ha atrevit a desafiar i trencar l’ordre lògic que em semblava havíem pactat.
Sense ell, els de dalt s’han quedat buits de paraules per escriure del de baix; els de sota no podran rebre els seus consells per continuar omplint el gairebé estrenat llibre; mentrestant a d’altres, els del costat, ens faltaran paraules per posar en les pàgines següents. No és just!
No seré jo qui repassi avui pàgines escrites pel Jordi en el seu, però en el meu si que hi quedaran per sempre aquells fulls de la nostra vida en comú. Hi llegiré, i llegir transforma paraules en imatges, els somriures, les converses, les mirades, les complicitats i per què no els crits i els desencisos.
De nou gaudirem junts jugant a bàsquet o ballant de forma desenfrenada a qualsevol local nocturn. Tornaré amb ell al Forn de Can Vinardell, a l’apartament de Palamós o al Tenis Bellulla. Viatjarem a qualsevol lloc seguint al Barça, ens reunirem per Sant Esteve o anirem a córrer pel passeig Fluvial. I així...
Darrerament les pàgines s’han omplert d’una lluita abusiva. Això si, sempre ha estat envoltat dels seus, acompanyat fins a l’últim instant. Encerclat de multitud de gent, ha vist la recompensa a tant d’amor i amistat oferta durant anys. S’ha sentit abraçat, a la seva manera ens ha abraçat. Li hem allargat la mà, ell l’ha obert tant com ha pogut. L’hem mirat, ell ha fet l’esforç per veure’ns. L’hem fet riure, desprès somriure, suposem que al final li feia gràcia. I ara, cadascú de nosaltres ens hem de quedar amb una petita senyal de l’últim moment compartit, amb l'últim riure d'aquell riure etern en ell.
Però una cosa si que t’asseguro: quan menys m’ho esperi seré capaç d’arrencar els fulls d’aquests últims mesos: aquest no era el meu Toti.
I t’haig de fer una confessió: avui crec menys en TU que ahir i més que demà. I et prego que m’ajudis a reprendre el camí de la confiança en la teva presencia. És complicadament fàcil: dona força a tots aquells que encara el necessitàvem per ser capaços de conviure amb la seva absència i a ell acompanya’l en el nou camí.

I a Tu Toti,

Avui t’haig de dir un fins tard amic. Un adéu inesperat, injust i incomprensible. La malaltia finalment ens ha guanyat. Avui aixeca victoriosa el seu triomf. Però la seva inconsciència no li deixa veure que patirà la pitjor de les derrotes. Hem entrat en el terreny dels records i aquests són eterns. Aquí, tot i la seva despietada maldat, no podrà. No cauràs en l’oblit, no deixaràs de formar part del que som, no gaudirà de força per esborrar el que has significat en cada un de nosaltres. Amb el temps la seva desfeta final ens deixarà tornar a estar junts. Acabarem guanyant nosaltres, d’una altra forma però l’haurem guanyat. L’última cistella la faràs tu, la passada nosaltres.
I que sàpigues, i és estrany, que avui a la meva pàgina em veig incapaç d’escriure res, tan sols hi quedarà la marca de les llàgrimes caigudes.

Bon viatge.

ADÉU

Granollers a 16 d'Agost del 2011

Avui ens ha dit definitivament adéu. Després de llarg temps acomiadant-se de tots, ja en tenia prou. Marxa massa aviat, li quedava molt, no era el moment. No hi han preguntes, no disposen de resposta. Ha lluitat envoltat dels seus, ha estat acompanyat fins a l’últim instant. Encerclat de tanta gent ha vist la recompensa a tant d’amor i amistat oferta durant anys. S’ha sentit abraçat, a la seva manera ens ha abraçat. Li hem allargat la mà, ell l’ha obert tant com ha pogut. L’hem mirat, ell ha fet l’esforç per veure’ns. L’hem fet riure, desprès somriure, suposem que al final li feia gràcia. I ara, cadascú ens quedarem amb una petita senyal de l’últim moment compartit.
La malaltia ha guanyat. Avui aixeca victoriosa el seu triomf. Però la seva inconsciència no li deixa veure que patirà la pitjor de les derrotes. Hem entrat en el terreny dels records. Aquests són eterns i aquí, tot i la seva despietada maldat, no podrà. No gaudirà de fer-te oblidar, de què t’oblidem. Amb el temps la seva desfeta final ens permetrà tornar a estar junts. Acabarem guanyant nosaltres. D’una altra forma però l’haurem guanyat. T’ho asseguro.
Bon viatge